Alberic < Alberich, un topònim germànic

 

Per Ramon Arnau

            A tot aquell que conega la meua manera de pensar i, per tant, de comportar-me, no haurà de estranyar-li l’actual interés que tinc per la gramàtica valenciana. Sempre he parlat en valencià en el meu entorn familiar i, a més a més, m’he preocupat per la cultura valenciana, com ho testifiquen les meues publicacions referents a sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Lluís Vives i Josep Espasa, entre altres. Però la gramàtica valenciana no l’havia estudiada abans.  L’estudie ara, donada l’obligació “acadèmica” que tinc, i m’agrada complir amb el deure.

            Entre les diverses gramàtiques que tinc a la ma, es troba la Gramàtica valenciana, de Manuel Sanchis Guarner, en l’edició preparada per el meu admirat amic el professor Antoni Ferrando[1]. Un dels motius de satisfacció que m’ha donat l’estudi d’esta gramàtica és haver pogut comprovar la informació que aporta sobre el nom del nostre poble.

            Abans de referir el que ens diu Sanchis Guarner, voldria recordar un dels fets ocorreguts fa ja algun temps. L’any 1978, en Alberique Informa, concretament en el núm. 15, vaig publicar un article titulat Alberich en su etimología. Un parell de mesos després, i en este cas en diàleg amb el benvolgut Jesús Huguet, vaig reprendre la mateixa reflexió (Alberique Informa núm. 18), i, passats deu anys,  en un informe enviat a l’alcalde d’Alberic (Alberique Informa, núm. 37), vaig repetir idèntica opinió. La meua tesi, proposada en tots tres casos, defén sempre l’origen got i no pas àrab del nom Alberic. Per fonamentar la meua proposta, llavors i ara, m’he recolzat en la terminació rich (reich), típicament germànica, i en el fet  que  Europa, en l’edat mitjana, va estar plena de famílies que portaven el cognom Alberich. Així que no podia tractar-se d’un topònim arab, ja que ni a Alemanya ni a la Itàlia ni la França septentrionals hi hagué una cap presència àrab.

            La conclusió a què he aplegat sempre manté que el nom del nostre poble té el seu origen en el d’un propietari agrícola del lloc del temps dels gots. La meua tesi no va agradar a alguns, com m’ho feren saber de diverses maneres. No faltà qui hi va veure fins i tot una provocació antivalencianista. En la vida, és convenient tindre paciència i esperar  que la veritat s’òbriga camí. I mira per on ha sigut Sanchis Guarner qui ha vingut a donar llum i aclarir esta qüestió.

            En l’apartat que l’eminent gramàtic dedica a l’Història lingüística de Valéncia oferix una reflexió breu però molt interessant sobre l’aportació germànica al llenguatge valencià. En concret, Sanchis Guarner, després d’haver-se referit als llinatges d’origen visigod (entre els que se troba el d’Arnau) escriu així: “Tanmateix  a la toponímia sembla que alguns pobles conserven el nom de llur senyor visigod, com Alberic<Albirich”[2]. La coincidència de la meua manera de pensar i la del professor Sanchis Guarner no pot ser més exacta.

            Quan m’he permés aquesta reflexió, tan sols he desitjat una cosa molt simple: aclarir un punt concret de l’història del nostre poble i deixar constància del seu origen,  anterior als àrabs. Sempre ho he pensat així i la troballa en l’obra de Sanchis Guarner ha fet que em ratifique en el meua apreciació original. Sé que hi ha altres maneres de pensar, com la de la estimada professora i acadèmica  Carme Barceló, que ha defensat l’origen àrab del topònim Alberic, fent-lo derivar de al-barid ‘la posta’[3].  És evident que es tracta d’una alternativa explicativa raonable. Ara bé, després de llegir atentament els comentaris de Joan Coromines[4] sobre l’etimologia d’Alberic al seu monumental Onomasticon cataloniae, que acaba d’arribar a les meues mans, ara ja no caben dubtes sobre l’origen germànic d’Alberic: el topònim consta de dos components germànics, ALBI i RIK, tal com observem en el topònim alemany Alberich i en els topònims italians Poggio-Alberighi i Brigo. Per tant, Sanchis Guaner tenia raó, i jo no anava desencaminat. I això té una conseqüència: el nostre Alberic no data de l’època àrab (segles VIII-XIII), sinó de la visigoda (segles V-VIII), i no es pot descartar que siga anterior, si el seu origen deriva del nom d’un dels immigrants germànics establits en el mateix lloc que hui ocupa Alberic en temps del baix Imperi romà (potser segles IV-V). En altres paraules, el nostre poble no té uns 800 anys d’existència, com prova la documentació, sinó probablement el doble, uns 1.600, com apunten tots els indicis.


 

[1] Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica Valenciana. Edició a cura d’Antoni Ferrando, Barcelona, 1993.

[2] Sanchis Guarner, o.c. pàg. 39,

[3] Carme Barceló Torres, Toponímia aràbica del Pais Valencià, alqueries i castells, Canals 1983, pàg. 74.

[4] JOAN COROMINESOnomasticon Cataloniae, II (Barcelona, 1994), pàgs. 80-81.