SÍNTESI APROXIMATIVA A LA HISTÒRIA D'ALBERIC FINS A JAUME I

 Per Valer Sanz Fabra

El terme actual d'Alberic s'ha configurat, ampliant·lo al llarg dels segles, amb les aportacions territorials dels nuclis de població, amb els seus corresponents territoris, d'Alcosser, Alàsquer, Benifaraig i La Foieta. A la totalitat d'este ampli espai ens referim en la present exposició.

Del poblament prehistòric d'estes terres es pot dir molt poc, doncs, a banda de les probabilitats que es poden deduir dels hàbitats coneguts de territoris confrontats al nostre, que ja estaven poblats en l'Epipaleolític (entre 10.000 i 8.000 anys enrere), el cert és que els testimonis humans més antics d'este indret, consisteixen en alguna troballa fortuïta de materials corresponents al període Neolític (fa uns 5.000 anys), encara que mai associats a un assentament de població. De la fase cultural posterior, l'Eneolític, no s'ha descobert cap romanalla.

El primer poblament conegut correspon a l'època següent, l'Edat del Bronze.

Es tracta d'un poblat, amb unes dimensions de 70 metres de llarg en direcció est-oest i 50 metres d'ample en direcció nord-sud, situat al cim de la muntanyeta coneguda com Corona del Rei on, fruit d'una minuciosa prospecció superficial, s'ha arreplegat ceràmica d'excel·lent qualitat grossera i fina; destacant una gran olla ovoide amb sis anses estriades i tres mamellons, típica de la cultura argàrica d'Almeria; a més s'ha trobat dents de corbella de sílex, dos grans de collar, molins de pedra i un fragment de punxó d'os, materials que corresponen al bronze final (1000-700 anys a. C.). En total s'han recuperat 1.500 fragments de ceràmica que es troben al Museu Municipal d'Alzira.

Des del segle V a. C. fins molt després de la conquista romana, es desenrotlla en les nostres terres la Cultura Ibera, ja en l'Edat del Ferro.

Els ibers crearen una civilització de primera magnitud: conegueren l'escriptura, realitzaren obres d'art major, introduïren en l'agricultura la llaura i el reg i acunyaren moneda. Cultivaren el blat, l'ordi, la vinya, l'olivera, les faves, les carxofes i el lli, coneguent també el magraner, la figuera, la palmera datilera, el lledoner, la carrasca, el noguer, l'avellaner i l'espart. D'esta gent, que habità llocs elevats de fàcil defensa, no tenim notícies arqueològiques rellevants del territori que tractem (gens estrany doncs és verge en estudis arqueològics). Pels textos clàssics grecs i romans sabem que este lloc, que perteneixia a la tribu Edetana amb capital en Edeta (Llíria), estava en el límit fronterer amb la tribu dels Contestats, amb capital en Saetabis (Xàtiva); ja que feia de frontera el Xúquer, al que, com ens assabenten el grecs Tucídides, Cratino (segle V a. C.) i Diodor (segle I a. C.) deien riu "Sicano". Alguns d'eixos autors, Tucídides i Diodor, ens donen a conèixer, per primera vegada en la història, el gentilici que rebien els habitants d'este riu, anomenant-los "sicans".

         Aleshores este territori estava travessat pel camí que, segons Timeu (segle IV a. C.), era conegut per "Via Eràklea"; després els romans la denominaren "Herculea", durant la República, i ja des del segle I d. C. "Via Augusta".

          L'any 226 a. C. l'actual Comunitat Valenciana estava controlada pels cartaginesos, però a finals d'este segle, a conseqüència de la Segona Guerra Púnica (any 219 a 202 a. C.) entre Roma i Cartago, el nostre país fou ocupat pels romans sense apenes resistència dels seus pobladors, els ibers.

         El procés d'assimilació dels indígenes ibèrics a la cultura romana fou molt lent, fins a mitjans del segle I a. C. no comencen a assentar-se en els plans, accelerant-se des d'aleshores el procés romanitzador. S'organitzà el territori mitjançant la fundació de ciutats i, sobretot, per la creació d'establiments agrícoles coneguts amb el nom de vil·les.

        Este terme s'integrava en la Província Citerior (creada l'any 197 a. C.), que es dividia en dos "Conventus", el Tarraconensis i el de Cartago Nova, que tenien com a línia divisòria el riu Xúquer, el "Sucro" segons els textos romans, els quals també ens diuen -les cites més antigues són del segle I a. C., i es deuen a Pompei i a Ciceró- que junt a eixe riu hi havia una ciutat del mateix nom, Sucro, que s'ha volgut situar en l'actual Alzira, però açò no té fonament, ja que en les nombroses i sistemàtiques excavacions arqueològiques que s'han dut a terme en eixa ciutat, no ha aparegut ni un sol fragment d'època romana; més raonable resulta el voler situar eixa ciutat en Albalat de la Ribera, però eixa hipòtesi es desqualifica fàcilment, doncs ni en eixe lloc ni en les seues proximitats existeix cap gual que permeta travessar el riu amb facilitat.

           Hi ha historiador, com En Joaquim Briz, que afirma que cal ubicar Sucro en Alberic, no sols perquè la Via Augusta passara per ací i pel gual del Xúquer que es troba en aquest riu quan creua este terme, i que es conegut en les fons cristianes per gual Barraga, sinó, sobretot, per ser l'únic lloc a tota la Ribera Alta, que és on segurament es deu situar Sucro, on hi ha indicis de que hi havia un nucli urbà romà de certa entitat, el que es dedueix de les nombroses troballes romanes aparegudes en la població, de les que cal destacar les següents: un tambor de columna aparegut en el subsòl de l'església de Sant Llorenç; elements ceràmics a la plaça de la Constitució; un medalló de pedra amb un bust en alt relleu, de 42 cms. de diàmetre per 21 cms. de grossor, de la meitat del segle II d. C., i dues tapadores de pedra, apareguts en la casa número 11 del carrer Sèquia Reial del Xúquer; en el carrer Hortes, fragments de fris de pedra i varis testos de ceràmica negra, del tipus campaniana, corresponent a l'època republicana; i recentment, tan sols fa dos mesos, en el carrer Primitiu número 23, s'han descobert dos fragments de rajoles romanes.

            D'esta cultura, però ja en el terme d'Alberic, són remarcables les restes d'una vil·la apareguda en la partida de Benifaraig que, per la ceràmica a què va associada del tipus "terra sigilata", se data en l'Alt Imperi (segle I d. C. al III d. C.). Dels elements descoberts sobreïx un conjunt de bassetes, amb número de tres, construïdes una amb rajoletes romboïdals, altra amb rajoletes rectangulars, i una tercera amb morter que, probablement, s'utilitzaven per posar a remulla el lli per poder-lo treballar. Estes construccions no ens parlen només d'un cultiu agrícola, sinó a més d'una activitat industrial, els teixits de lli, que cal relacionar amb Saetabis (Xàtiva), doncs dels tres productes que, segons els textos romans, es dedicaven a l'exportació a la Comunitat Valenciana, un era els teixits de lli d'eixa ciutat, que, com deia C. Plini Secundo (segle I d. C.): "en Europa té el primer lloc". La importància d'estes bassetes radica en que són la primera troballa a tot el país que ens confirma l'existència d'una activitat que sols coneixíem pels escrits llatins.

            Este territori, o prop d'ell, apareix reflectit en els textos clàssics, pels quals sabem que, en les immediacions del riu o la ciutat de Sucro, els romans tenien una guarnició militar; ens assabenten d'això tant Titus Livi (anys 59 a. C.­17 d. C.) i C. Pompei (anys 106-143 a. C.); que, en dit indret, durant la guerra civil romana que es traslladà a Hispània (península Ibèrica), coneguda per Guerra Sertoriana (entorn l'any 75 a. C.), hi hagué una batalla entre Sertori i Pompei "al voltant d'una ciutat de nom Sucro", com diu Apià (segle I a. C.), a la que Ciceró (anys 106-43 a. C.) es refereix en els següents termes: "les majors i aferrissades batalles del Sucro i Túria". A Sèneca (mort l'any 65 d. C.) li deguem una curiosa anècdota entre César i un soldat que tingué lloc "prop de Sucro", com diu el text.

            Amb la "Pax Augusta", que va del segle I a finals del segle III d. C., la qual coincideix amb l'anomenat Alt Imperi, la romanització es generalitzà i es consolidà en un ambient de pau i estabilitat econòmica, però a darreries del segle III la fase expansiva acabà bruscament, degut a causes polítiques, socials i a les incursions destructives dels pobles germànics. El nou període que s'inicia aleshores es conegut per Baix Imperi, i es caracteritza per la inestabilitat política, la regressió de la vida econòmica, la destrucció o abandonament de vil·les, el retraïment de les ciutats i la importància que adquireix el cristianisme.

            En el segle V interrompen en la Península Ibèrica un conjunt de pobles germànics, un d'ells, els vàndals, estigueren per les nostres terres fins que foren expulsats l'any 429 per pressió dels visigots, altre poble bàrbar, que s'havia establert al voltant de Tolosa (França). Estos visigots ocuparen tota la Hispània a l'entorn de l'any 507, però a la Comunitat Valenciana no tingué cap reflex, doncs en el 554 fou conquistada i incorporada a l'Imperi de Bizanci (amb capital a Constantinoble), sense oposició de la població autòctona -encara que es discuteix si València arribà a estar integrada en la franja costera peninsular conquistada pels bizantins-, estos estigueren ací fins els inicis del segle VII en què foren expulsats pels visigots, els quals, amos ja d'este país fins la conquista àrab (l'any 711), l'estructuraren basant-se fonamentalment en les seus episcopals; no se sap a quina seu pertanyia la zona que estudiem, si a la de València o a la de Xàtiva, però tenint en compte que en l'antiguitat el Xúquer, amb freqüència, solia fer de frontera, amb tota seguretat podem afirmar que l'espai d'Alberic perteneixia a la seu de València.

           D'este llarg període al que ens hem referit darrerament no es coneix cap romanalla arqueològica de la nostra vila i terme.

          A principis del segle VIII quasi tota la Península Ibèrica fou conquistada pels àrabs, denominant-la "Al-Andalus", a la que dividiren en tres zones, pertanyent tot el País Valencià a la que denominaren "Xarq- Al-Andalus" (que vol dir: "part oriental d'Al-Andalus").

            El procés d'incorporació a la cultura musulmana dels ibero-romans de les nostres terres fou lent, però amb el temps, acabaren assumint, sense excepcions, la religió, les formes de vida, la llengua i les estructures socials dels invasors. A estos cristians ibero-romans al convertir­se a l'islamisme se'ls anomenà "muladites".

            Fins al segle XI hi hagué unitat política a tot l'Al-Andalus; primer amb l'emirat dependent dels omeies de Damasc, després amb l'emirat independent de Còrdova, i també durant el califat de Còrdova. En el segle IX es creà la governació de Xàtiva, de la que depenia el nostre territori, però també Alzira i València. Durant tot este període les condicions dels llauradors milloraren respecte a l'època anterior visigoda, ja que passaren de colons en servitud, a parcers que no donaven al propietari més que una part de la collita; s'aplicaren noves tècniques de conreu, i el reg, que en algunes parts ja existia d'èpoques anteriors (en el nostre territori no hi ha noticies de que n'hi haguera), es perfeccionà i es generalitzà. Cal dir que el regim administratiu de les aigües en l'actualitat es deriva de l'existent en temps del califat. Però cenyint-nos a la nostra història local hi ha que ressaltar que, per a tot el període de domini musulmà, diuen els historiadors -encara que jo discrepe amb arguments ben fonamentats- que no hi ha indicis de l'aprofitament del Xúquer per al reg, el sistema de sèquies del qual pareix ser obra exclusiva dels cristians.

            Referint-nos al nostre territori en els primers segles de l'ocupació musulmana, cal dir que es conserven dos textos àrabs que ens proporcionen algunes dades sobre ell. Un d'eixos escrits és del geògraf oriental Al-Yaqubi, de finals del segle IX, el qual al parlar sobre la nostra zona ens assabenta que és "una comarca extensa i bella en la que s'establiren unes tribus berbers que no reconegueren l'autoritat dels omeies", els quals "berbers posseeixen un gran riu en la regió anomenada Súq(a)r (Xúquer)", pel nom del riu, nom que en àrab vol dir "el devastador". L'altre document, que ens parla, segurament, per primera vegada d'un lloc concret del nostre terme, es deu a Ibn Hayyan (segle XI) el qual ens diu que en l'any 896 "un exèrcit omeia s'aventurà en el Sudest i, després de moltes dificultats, aconseguí acampar uns dies en l'horta de Múrcia. Es contentaren els seus caps en rebre els tributs dels murcians i de la gent dels districtes d'al-Askar (Alàsquer) -que vol dir "el campament militar"- i al-Yazira (Alzira ?), que havien acceptat reconèixer la seua dependència teòrica respecte de l'emirat".

            Amb la descomposició del califat de Còrdova, a la Comunitat Valenciana es creen varis regnes, al de València, que es creà l'any 1021, s'inclogué el nostre territori. El període que s'inicia aleshores és conegut com dels Regnes de Taifes i durà fins a finals del segle XI amb l'episodi demolidor i estèril del Cid. Foren anys d'economia expansiva, en que s'aplicaren noves tècniques en el regadiu, s'introduí el conreu de l'arròs, amb el que es produí un desenrotllament del camp, acompanyats d'un creixement de l'artesania. A les darreries d'este període el País Valencià és invadit pels almoràvits, però el 1145 els valencians tornen a separar­se d'Al-Andalus, doncs es subleven contra les autoritats almoràvits, però l'any 1173 la nostra comunitat fou incorporada al regne almohade. La desintegració del califat almohade després de la batalla de "Las Navas de Tolosa" l'any 1212, va donar lloc a noves taifes musulmanes. Al territori valencià s'establiren les següents taifes governades per: Abu Zayd a Sogorb, Zaiyan a València i Ibn Hud a Alzira (a la que pertanyia Alberic, doncs este, segons les fonts cristianes, aleshores era una alqueria depenent d'Alzira), Xàtiva, Dénia, fins el Regne de Múrcia. Esta era la situació política en el moment que començà la conquista del País Valencià per Jaume I.